Stalingrad, d’Antony Beevor

Aquest llibre narra un episodi de la segona guerra mundial, la batalla d’Stalingrad. En la segona guerra mundial, com tots sabem, es van enfrontar els aliats i els nazis anomenats “l’eix”. Aquesta guerra ha estat la guerra més sagnant de la història. L’armament militar ja era sofisticat i a més les guerres ja no depenien de dos bàndols com en el passat, ja que els civils també eren atacats. Per tant, és clar que anomenant-se guerra mundial, aquesta hagi estat la guerra més esgarrifosa de la humanitat, encara que sempre que és esmentada aquesta paraula, sigui quina sigui la situació, es tracta de fets horrorosos que deixen en evidència les persones.
En aquest llibre, Antony Beevor ens explica un dels episodis més sagnants d’aquesta maleïda guerra, la batalla d’Stalingrad, però alhora gloriosa perquè va ser un dels punts on van caure els alemanys, encara que tractant-se de morts humanes la paraula gloriosa no hauria d’existir. En el seu relat, l’autor usa com a font directa uns testimonis personals. Al llibre també trobem una anàlisi dels objectius polítics de fons d’aquest enfrontament i l’explicació de les estratègies de combat de tots dos exèrcits.
La història comença l’estiu de 1941 amb la invasió de Rússia i acaba l’hivern de 1943 amb la caiguda del VI exèrcit alemany de Von Paulus a la ciutat russa situada al marge occidental del Volga. Tot el relat és estructurat en cinc parts. En primer lloc, l’esgarrifosa invasió de Rússia per part d’Alemanya. En ella observem l’operació “ Barba-roja” detinguda el 1941 a les mateixes portes de Moscou i Leningrad. Tot seguit, el segon punt és la recuperació de l’ofensiva alemanya a la primavera de 1942 que va conduir les patrulles nazis als voltants del Volga. En tercer lloc Stalingrad, amb una seqüència d’atacs inhumans. Sembla mentida que una localitat tan petita resultés tan important en una guerra. En ella descobrim fins on pot arribar la bogeria humana. Com pot algú donar tan poca importància a les vides humanes? I és més: com els propis soldats es poden deixar enredar per cometre aquestes barbaritats? És clar que tant el patriotisme, com la religió, les banderes i tot allò que sotmeti les persones a lluitar per uns ideals constitueix una lacra per a la societat. Però, continuant amb la novel•la de Beevor, en el quart capítol, descobrim els detalls de l’operació “Urà”, dissenyada pel general Zhukov amb l’objectiu de destruir el VI exèrcit alemany. Finalment, la cinquena part ens explica la derrota de l’exèrcit alemany.
Beevor escriu un relat històric sobre la batalla més sagnant de la història. Stalingrad resulta ser una batalla amb camps plens de morts, on fins i tot els militars immersos en aquest ambient fastigós maten els seus companys, de vegades per error. Error? És cert que Antony Beevor ens narra situacions on alguns militars maten companys per error; però l’error no és matar un company, sinó la pròpia paraula mort. L’error és estar en aquesta batalla, en aquesta guerra, o en qualsevol situació on es vegi esmentat aquest terme. L’error és l’existència de dictadors, guerres, etc.
De vegades oblidem que els nazis no són els únics que han fet barbaritats inimaginables. Un altre exemple clar és el cas dels americans o del món de l’Islam on es pega les dones. A la segona guerra mundial, els mateixos russos, com bé explica el llibre, usaven gossos com a mines. Sí, gossos com a mines. Aquest punt revela la crueltat d’aquesta guerra. Sí, que personalment celebro la derrota del nazisme, sí que celebro la victòria de la democràcia i per tant dels aliats; però estic en contra de tota guerra i en contra de totes les transgressions comeses pel “meu bàndol”. No hem d’oblidar, com bé explicava l’escriptor Toni Orensanz, que el bàndol amb el qual simpatitzo també duu a terme accions que val més no esbrinar. Els aliats també van matar igual que ho van fer els republicans en la guerra civil espanyola.
En un capítol del llibre se’ns explica que una divisió russa al complet es va perdre durant mesos als voltants ferroviaris d’Uzbekistan durant els preparatius de l’ofensiva; resulta graciós, t’estàs jugant la guerra i una armada és perd pel camí. El llibre explica fins i tot aquests detalls. A més, el fet que la novel•la de Beevor usi testimonis personals aporta un realisme brutal a la història. Així aconsegueix que ens puguem apropar el màxim a aquest horrorosos fets.
Després d’aquella guerra hem descobert les barbaritats que s’hi ha dut a terme, però avui dia som conscients que existeixen altres fets semblants als quals no fem gaire cas. I el més greu és que quan llegim aquests relats històrics ens escandalitzem. Ja és hora que obrim els ulls i actuem davant les injustícies d’avui en dia!

Albert Aguilà (antic alumne)

Exposició dels Treballs de Recerca

Els alumnes de 2n de Batxillerat han exposat els seus Treballs de Recerca davant dels seus professors, companys i familiars els dies 9 i 10 de març de 2009. Els temes dels seus treballs han estat força variats, com es pot comprovar llegint els suggerents títols que els han posat els seus autors. Els treballs consten a continuació per ordre d’exposició.

Alumne / a	Títol del treball	Tutor / a
Mireia Bagué	La locura de El Quijote	Manel Contreras
Borja Soler	Una campanya?	Manel Contreras
Sara Ferrer	Don’t you speak English yet?	Eva Zanuy
Lluís Medina	Tot té un principi	Manel Contreras
Manuel Galvis	Uso y abuso. Alcohol y cannabis	Miquel Serra
Manel Zamora	Agafem el taxi?	Manel Font
Álvaro Burgos	Rastafarismo	Miquel Serra
Carla Pizà	Storm	Manel Font
Patricia Boyano	¿Aman los autistas?	Miquel Serra
Ferran Álvarez	La donació d’òvuls	Rosa Pérez
Raquel Carpintero	El chip prodigioso	Rosa Pérez
Jordi Sureda	Análisis de dos desastres	Miquel Serra
Ona Torras	El món de les fòbies	Manel Contreras
Alejandro Tamames	El Manga	Carles Soler
Nacho Iglesias	¿Por qué vuelan los aviones?	Òscar Vila
Noemí Balà	L’ictus cerebral	Rosa Pérez
Guillem Puigcerver	Estimulación del Varanus Komodoensis	Rosa Pérez

Manel Font

Records

Passejo per les Rambles sense pressa, mentre observo la gent que camina al meu costat. Petites botigues de flors, animals, diaris, de records. Un record és una cosa passada, recordada i, en canvi, aquests “souvenirs” són tan nous, tan vulgarment impersonals...
Recordo que vaig anar a Gandia, a València, i una dona em va regalar un quadre sobre un carrer de València molt transitat el nom del qual no recordo. Un bon record. Un record guardat, un record vell, un record autèntic. Un mim em va fer aturar enmig del carrer mentre l’observo. Està ben pensat, imita el personatge d’una pel•lícula que fa poc vaig regalar al Roger.
Passo per davant del Museu de la Cera i tanco els ulls, puc reviure aquell moment, ja fa anys, en què la mama m’hi va portar i ens vam fer fotografies al costat de les figures.
Segueixo caminant i arribo al Bosc de les Fades i rememoro el dia en què la Sònia i jo, obstinades, vam anar-hi mentre plovia i quan vam arribar era tancat.
Somric i segueixo caminant, hi ha tantes coses que podria recordar en un sol carrer... tants moments, tants somriures. Tants records... I és que la vida és això: el present i els records. El futur és irrellevant; al final només quedaran els records.

Alba García

Un dia amb l’Ariadna

Vaig quedar amb la meva cosina a la plaça d’Espanya a les onze del matí. Volíem anar de compres, tot i que la seva mare s’oposa al fet que anem de compres juntes. Un dia em va dir, Marta, no sé on compres la roba, però estic convençuda que ha de ser en un lloc molt car. Sempre diu que cada cop que ens trobem porto un model diferent, i clar, ella suposa que és nou. A més, la meva cosina és petitona i esquifida, tot i que és un pèl més alta que jo. M’espero al semàfor per creuar el carrer, en direcció al Maremàgnum, ens faria il•lusió mirar una pel•lícula en 3D després de comprar, com una molt interessant que vam veure l’any passat amb l’escola. Recordo que aquell mateix dia, al matí, vam anar a visitar el Refugi 307, de la Guerra Civil Espanyola. Sort que la noia que ens feia la visita guiada ens va fer agafar les jaquetes, perquè dins del refugi tot era humit i fred. Aquella mateixa tarda vam mirar una pel•lícula interessantíssima sobre els peixos dels diferents oceans. Va ser preciós. També van passar-nos una pel•lícula sobre uns alpinistes que volien aconseguir un rècord. Només eren dos quarts d’onze, i encara faltaven dos quarts per trobar-me amb l’Ariadna, així que vaig entrar en una cafeteria a fer un cafè fins que ella arribés. Tinc un bon amic que sempre em diu nena, si vols un bon cafè, vine a casa meva, cafès com els meus no els trobaràs enlloc. I té tota la raó del món, fa uns cafès deliciosos!
Justament quan la cambrera em portava el cafè, arribà la meva cosina, es va enfadar amb mi perquè no l’havia esperat per esmorzar. Quina barra! Precisament la nit anterior l’havia convidat a sopar i, mentre preparava el seu plat, ella es va menjar el meu i, quan va acabar, em va dir, Marta, quant li queda al sopar?, i jo me la vaig mirar i vaig pensar o ploro o ric, i per no posar-me a plorar vaig fer broma amb ella. Des de petites hem estat pràcticament juntes, i sempre ens hem tractat com a germanes, tant per a les coses bons com per a les dolentes, tota la nostra vida, per separat i conjuntament, ha girat l’una envers l’altra, i no puc imaginar-me la meva vida sense ella, ens estimem moltíssim, i suposo que és per això que tenim les nostres discrepàncies, tot és qüestió de confiança, i entre nosaltres mai en faltarà.


Marta López

Trajecte

Surto de l’estació de Renfe apressada, fent-me pas, em situo davant les portes de sortida. Sisplau, que avui continuï tenint sort i no em surti “títol defectuós”... Perfecte! Ara només cal que surti per les escales. L’altre dia a l’estació hi havia un home, gairebé sense vestimenta, que feia l’efecte de no haver dormit. Tot ennegrit per la brutícia, realment em sap greu. Ara caminaré cap al semàfor se sempre. L’altre dia vaig relliscar, perquè no sé caminar amb sabates de taló, quines rialles, encara que jo era l’única que reia. A les ciutats, la gent és tan independent dels altres... Les mirades són fredes i els contactes molt formals i d’estricta necessitat, mai fora de raó, per voler parlar una estona. Si parléssim més entre nosaltres, els trajectes serien més divertits i amens, seríem entre nosaltres un grup d’amics de trajecte.
Ja fa una estona que sóc a l’autobús i ja m’he passejat pel Passeig de Gràcia. Encara no em puc creure que tingui un examen de francès i que ahir estigués passant la tarda amb en Lluís. Quin remei, aquest noi, sempre tan avorrit i trist, donar-li consol, però, no és el que m’agrada més, sinó que prefereixo parlar de temes sense importància i riure una estona. Per res del món m’agrada anar amb calces a un examen, quin mal tràngol és asseure’t i no saber per on començar a contestar, pensant què és, del que no et saps, el que et saps millor, mare meva, el que em faltava! Ja hi estic arribant, comença el meu infern. Sort que d’aquí una hora i dos quarts s’haurà acabat.


Mireia Nadal

El día de San Valentín

El día de San Valentín


Hasta este año, el catorce de febrero no era, para mí, nada más insustancial que una simple fiesta consumista que impulsaba a todos aquellos que disfrutaban de la compañía de una pareja a que comprasen o, mejor dicho, malgastasen el dinero para mostrarle a su enamorado ese sentimiento que les invade cada mañana al verlo o cada vez que escucha su voz a través del hilo telefónico y que, desde mi humilde punto de vista, debe estar presente a cada paso que la relación da.
Pero este año ha sido diferente, novedoso. Este año, San Valentín, ese pequeño ángel con rostro de niño y alas celestiales, me ha mostrado su otra cara. Esa noche el aleteo de sus diminutas alas me envolvió y el aroma que sus flechas desprendían me enseñó la razón por la cual esta fiesta se celebra. Su sonrisa traviesa me mostró el camino a la felicidad y sus dorados cabellos se agitaron al preguntarle, en sueños, la razón de su visita.
En aquella quimera que ocupaba los rincones de mi mente mientras soñaba, el pequeño ángel me habló, se rió, me rozó la mejilla con sus deditos y me miró a los ojos de manera que mi mirada llegó a perderse en la azul marea de su alma.
-¿Por qué? –pregunté temiendo que tan precioso querubín se desvaneciese ante mi pregunta.
No contestó y eso me atemorizó. Permaneció callado sin despegar sus ojos de los míos. Por un momento, me percaté de que aquello que me estaba ocurriendo suponía una ilusión más en mi vida, una simple ilusión aparecida en una noche de sueños y locuras que nunca llegaría a cumplirse, ya que no lo merecía. No era yo la elegida.
Oculté los ojos tras los párpados y noté el calor de una mano amiga que envolvía mi rostro y lo acariciaba con el sentimiento más puro y real que jamás había sentido. Me dejé llevar, permití que mi mente y mi corazón superasen todas las barreras impuestas, volé por encima de las cabezas de cuantos me habían intentado cortar las alas y me habían arrastrado junto a ellos al suelo y habían visto cómo mis sueños se deshacían cual cera derretida por el calor de una chimenea y por el ardor implacable de sus llamas.
Mi mirada despertó de nuevo. El angelical y risueño niño había desaparecido, pero ante mí estaba él. Aquel que había rozado mi pelo con sus labios y que había recorrido mi cintura con sus dedos. Aquel que invadía mis pensamientos y quien se presentaba como el dueño de mis sentimientos. Era él y estaba junto a mí.
Entonces lo entendí.

Mireia Bagué
2n Batxillerat

Res no m'agrada tant...

res no m’agrada tant
com concentrar-me amb la pilota
de bàsquet amb els jugadors

m’agrada molt el bàsquet
mes no aquella agressivitat , que el destrossa
sinó aquella estètica que té
en tirar la pilota a l’aire

comença a omplir-se el pavelló impacientment
i està quasi ple
com en un gran partit
on la gent, que anima els jugadors, ha pres un ambient infernal
després, en un moment
del primer jugador fins al desè, amb una mirada de desig,
salten per agafar la pilota eufòricament

se la miren en l’aire
de vegades arriba al punt més alt, a l’emoció

cloc els ulls i gaudeixo

Nil Escoda
1r de Batxillerat

Res no m'agrada tant...

res no m’agrada tant


res no m’agrada tant
com aclucar els ulls
i sentir-me atrapat en la foscor dels somnis.

res no m’agrada tant
com la fredor dels llençols nets
en contacte amb l’ardent pell del cos nu.

res no m’agrada tant
com exposar-me al llit a la nit
deixant aflorar els sentits
buscant el paradís, l’èxtasi, el plaer,
penetro en un món de què no vull sortir.

però,
res no m’agrada tant
com tornar a la consciència viva
i trobar el motiu de la meva existència
vora el meu cos.


Carlota Querol i Raquel Sancho
1r de Batxillerat