Trajecte

Surto de l’estació de Renfe apressada, fent-me pas, em situo davant les portes de sortida. Sisplau, que avui continuï tenint sort i no em surti “títol defectuós”... Perfecte! Ara només cal que surti per les escales. L’altre dia a l’estació hi havia un home, gairebé sense vestimenta, que feia l’efecte de no haver dormit. Tot ennegrit per la brutícia, realment em sap greu. Ara caminaré cap al semàfor se sempre. L’altre dia vaig relliscar, perquè no sé caminar amb sabates de taló, quines rialles, encara que jo era l’única que reia. A les ciutats, la gent és tan independent dels altres... Les mirades són fredes i els contactes molt formals i d’estricta necessitat, mai fora de raó, per voler parlar una estona. Si parléssim més entre nosaltres, els trajectes serien més divertits i amens, seríem entre nosaltres un grup d’amics de trajecte.
Ja fa una estona que sóc a l’autobús i ja m’he passejat pel Passeig de Gràcia. Encara no em puc creure que tingui un examen de francès i que ahir estigués passant la tarda amb en Lluís. Quin remei, aquest noi, sempre tan avorrit i trist, donar-li consol, però, no és el que m’agrada més, sinó que prefereixo parlar de temes sense importància i riure una estona. Per res del món m’agrada anar amb calces a un examen, quin mal tràngol és asseure’t i no saber per on començar a contestar, pensant què és, del que no et saps, el que et saps millor, mare meva, el que em faltava! Ja hi estic arribant, comença el meu infern. Sort que d’aquí una hora i dos quarts s’haurà acabat.


Mireia Nadal