Records

Passejo per les Rambles sense pressa, mentre observo la gent que camina al meu costat. Petites botigues de flors, animals, diaris, de records. Un record és una cosa passada, recordada i, en canvi, aquests “souvenirs” són tan nous, tan vulgarment impersonals...
Recordo que vaig anar a Gandia, a València, i una dona em va regalar un quadre sobre un carrer de València molt transitat el nom del qual no recordo. Un bon record. Un record guardat, un record vell, un record autèntic. Un mim em va fer aturar enmig del carrer mentre l’observo. Està ben pensat, imita el personatge d’una pel•lícula que fa poc vaig regalar al Roger.
Passo per davant del Museu de la Cera i tanco els ulls, puc reviure aquell moment, ja fa anys, en què la mama m’hi va portar i ens vam fer fotografies al costat de les figures.
Segueixo caminant i arribo al Bosc de les Fades i rememoro el dia en què la Sònia i jo, obstinades, vam anar-hi mentre plovia i quan vam arribar era tancat.
Somric i segueixo caminant, hi ha tantes coses que podria recordar en un sol carrer... tants moments, tants somriures. Tants records... I és que la vida és això: el present i els records. El futur és irrellevant; al final només quedaran els records.

Alba García

Un dia amb l’Ariadna

Vaig quedar amb la meva cosina a la plaça d’Espanya a les onze del matí. Volíem anar de compres, tot i que la seva mare s’oposa al fet que anem de compres juntes. Un dia em va dir, Marta, no sé on compres la roba, però estic convençuda que ha de ser en un lloc molt car. Sempre diu que cada cop que ens trobem porto un model diferent, i clar, ella suposa que és nou. A més, la meva cosina és petitona i esquifida, tot i que és un pèl més alta que jo. M’espero al semàfor per creuar el carrer, en direcció al Maremàgnum, ens faria il•lusió mirar una pel•lícula en 3D després de comprar, com una molt interessant que vam veure l’any passat amb l’escola. Recordo que aquell mateix dia, al matí, vam anar a visitar el Refugi 307, de la Guerra Civil Espanyola. Sort que la noia que ens feia la visita guiada ens va fer agafar les jaquetes, perquè dins del refugi tot era humit i fred. Aquella mateixa tarda vam mirar una pel•lícula interessantíssima sobre els peixos dels diferents oceans. Va ser preciós. També van passar-nos una pel•lícula sobre uns alpinistes que volien aconseguir un rècord. Només eren dos quarts d’onze, i encara faltaven dos quarts per trobar-me amb l’Ariadna, així que vaig entrar en una cafeteria a fer un cafè fins que ella arribés. Tinc un bon amic que sempre em diu nena, si vols un bon cafè, vine a casa meva, cafès com els meus no els trobaràs enlloc. I té tota la raó del món, fa uns cafès deliciosos!
Justament quan la cambrera em portava el cafè, arribà la meva cosina, es va enfadar amb mi perquè no l’havia esperat per esmorzar. Quina barra! Precisament la nit anterior l’havia convidat a sopar i, mentre preparava el seu plat, ella es va menjar el meu i, quan va acabar, em va dir, Marta, quant li queda al sopar?, i jo me la vaig mirar i vaig pensar o ploro o ric, i per no posar-me a plorar vaig fer broma amb ella. Des de petites hem estat pràcticament juntes, i sempre ens hem tractat com a germanes, tant per a les coses bons com per a les dolentes, tota la nostra vida, per separat i conjuntament, ha girat l’una envers l’altra, i no puc imaginar-me la meva vida sense ella, ens estimem moltíssim, i suposo que és per això que tenim les nostres discrepàncies, tot és qüestió de confiança, i entre nosaltres mai en faltarà.


Marta López

Trajecte

Surto de l’estació de Renfe apressada, fent-me pas, em situo davant les portes de sortida. Sisplau, que avui continuï tenint sort i no em surti “títol defectuós”... Perfecte! Ara només cal que surti per les escales. L’altre dia a l’estació hi havia un home, gairebé sense vestimenta, que feia l’efecte de no haver dormit. Tot ennegrit per la brutícia, realment em sap greu. Ara caminaré cap al semàfor se sempre. L’altre dia vaig relliscar, perquè no sé caminar amb sabates de taló, quines rialles, encara que jo era l’única que reia. A les ciutats, la gent és tan independent dels altres... Les mirades són fredes i els contactes molt formals i d’estricta necessitat, mai fora de raó, per voler parlar una estona. Si parléssim més entre nosaltres, els trajectes serien més divertits i amens, seríem entre nosaltres un grup d’amics de trajecte.
Ja fa una estona que sóc a l’autobús i ja m’he passejat pel Passeig de Gràcia. Encara no em puc creure que tingui un examen de francès i que ahir estigués passant la tarda amb en Lluís. Quin remei, aquest noi, sempre tan avorrit i trist, donar-li consol, però, no és el que m’agrada més, sinó que prefereixo parlar de temes sense importància i riure una estona. Per res del món m’agrada anar amb calces a un examen, quin mal tràngol és asseure’t i no saber per on començar a contestar, pensant què és, del que no et saps, el que et saps millor, mare meva, el que em faltava! Ja hi estic arribant, comença el meu infern. Sort que d’aquí una hora i dos quarts s’haurà acabat.


Mireia Nadal

Res no m'agrada tant...

res no m’agrada tant
com concentrar-me amb la pilota
de bàsquet amb els jugadors

m’agrada molt el bàsquet
mes no aquella agressivitat , que el destrossa
sinó aquella estètica que té
en tirar la pilota a l’aire

comença a omplir-se el pavelló impacientment
i està quasi ple
com en un gran partit
on la gent, que anima els jugadors, ha pres un ambient infernal
després, en un moment
del primer jugador fins al desè, amb una mirada de desig,
salten per agafar la pilota eufòricament

se la miren en l’aire
de vegades arriba al punt més alt, a l’emoció

cloc els ulls i gaudeixo

Nil Escoda
1r de Batxillerat

Res no m'agrada tant...

res no m’agrada tant


res no m’agrada tant
com aclucar els ulls
i sentir-me atrapat en la foscor dels somnis.

res no m’agrada tant
com la fredor dels llençols nets
en contacte amb l’ardent pell del cos nu.

res no m’agrada tant
com exposar-me al llit a la nit
deixant aflorar els sentits
buscant el paradís, l’èxtasi, el plaer,
penetro en un món de què no vull sortir.

però,
res no m’agrada tant
com tornar a la consciència viva
i trobar el motiu de la meva existència
vora el meu cos.


Carlota Querol i Raquel Sancho
1r de Batxillerat

Res no m'agrada tant...

res no m’agrada tant…


res no m’agrada tant,
com veure amagar-se el sol
tímidament, des del meu balcó.

mentre la seva resplendor s’apaga lentament
jo l’observo amb deteniment.

m’agrada molt la posta de sol,
mentre aquest diu adéu des de l’horitzó.

aquells colors vius que m’enalteixen
i m’omplen de vida,
al mateix temps que em deixen sense respiració.

és un acte de devoció,
i en el món no hi ha res millor
que m’ompli més de satisfacció.

res no m’agrada tant,
com veure amagar-se el sol
tímidament, des del meu balcó.

Carla Cusó, Nekane Fernández i Alba García
1r de Batxillerat