Un dia amb l’Ariadna

Vaig quedar amb la meva cosina a la plaça d’Espanya a les onze del matí. Volíem anar de compres, tot i que la seva mare s’oposa al fet que anem de compres juntes. Un dia em va dir, Marta, no sé on compres la roba, però estic convençuda que ha de ser en un lloc molt car. Sempre diu que cada cop que ens trobem porto un model diferent, i clar, ella suposa que és nou. A més, la meva cosina és petitona i esquifida, tot i que és un pèl més alta que jo. M’espero al semàfor per creuar el carrer, en direcció al Maremàgnum, ens faria il•lusió mirar una pel•lícula en 3D després de comprar, com una molt interessant que vam veure l’any passat amb l’escola. Recordo que aquell mateix dia, al matí, vam anar a visitar el Refugi 307, de la Guerra Civil Espanyola. Sort que la noia que ens feia la visita guiada ens va fer agafar les jaquetes, perquè dins del refugi tot era humit i fred. Aquella mateixa tarda vam mirar una pel•lícula interessantíssima sobre els peixos dels diferents oceans. Va ser preciós. També van passar-nos una pel•lícula sobre uns alpinistes que volien aconseguir un rècord. Només eren dos quarts d’onze, i encara faltaven dos quarts per trobar-me amb l’Ariadna, així que vaig entrar en una cafeteria a fer un cafè fins que ella arribés. Tinc un bon amic que sempre em diu nena, si vols un bon cafè, vine a casa meva, cafès com els meus no els trobaràs enlloc. I té tota la raó del món, fa uns cafès deliciosos!
Justament quan la cambrera em portava el cafè, arribà la meva cosina, es va enfadar amb mi perquè no l’havia esperat per esmorzar. Quina barra! Precisament la nit anterior l’havia convidat a sopar i, mentre preparava el seu plat, ella es va menjar el meu i, quan va acabar, em va dir, Marta, quant li queda al sopar?, i jo me la vaig mirar i vaig pensar o ploro o ric, i per no posar-me a plorar vaig fer broma amb ella. Des de petites hem estat pràcticament juntes, i sempre ens hem tractat com a germanes, tant per a les coses bons com per a les dolentes, tota la nostra vida, per separat i conjuntament, ha girat l’una envers l’altra, i no puc imaginar-me la meva vida sense ella, ens estimem moltíssim, i suposo que és per això que tenim les nostres discrepàncies, tot és qüestió de confiança, i entre nosaltres mai en faltarà.


Marta López